Sociologia |
---|
Esquema |
Teoria · Història |
Positivisme · Antipositivisme · Funcionalisme · Teories del conflicte · Teories d'abast intermedi · Interaccionisme · Etnometodologia · Estructuralisme |
Mètodes d'investigació |
Quantitativa · Qualitativa · Històric · Computacional · Etnogràfic · Xarxa-analítica |
Temàtiques de la sociologia |
Canvi social · Superestructura · Conflicte · Identitat · Individualisme · Vincle · Família · Cohesió social · Suïcidi · Modernitat · Solidaritat · Segregació · Estratificació · més |
Portal de sociologia |
La sociologia del coneixement és una disciplina que estudia les relacions entre saber i entorn social, analitzant com es produeix i difon el coneixement, quins tipus de saber es privilegien, quina relació guarden amb el poder, la ideologia i les normes de la comunitat, com afecten les noves descobertes als grups socials i com influeix l'estructura general de la societat en el coneixement. La sociologia de l'educació i la sociologia de la ciència sovint comparteixen camps d'estudi amb aquesta disciplina.
Entre els pensadors més rellevants de la sociologia del coneixement, cal destacar el paper fundador d'Émile Durkheim i Karl Mannheim, les aportacions sobre relacions entre poder i coneixement de Michel Foucault i noms com els de Peter L. Berger i Georges Gurvitch. En Primitiva classificació, de Durkheim i Mauss, prenen un estudi del grup "primitiu" de la mitologia per tal d'argumentar que els sistemes de classificació es basen de manera col·lectiva i que les divisions en aquests sistemes es deriven de les categories socials.[1] Tot i que cap d'autor va encunyar ni utilitza específicament el terme "sociologia del coneixement", el seu treball és una primera i important contribució al camp.
El terme específic "sociologia del coneixement" es va generalitzar en la dècada de 1920, quan diversos sociòlegs al·lòfons, sobretot Max Scheler i Karl Mannheim, hi van escriure extensivament. Amb el predomini del funcionalisme al llarg dels anys centrals del segle xx, la sociologia del coneixement tendeix a romandre a la perifèria del corrent principal del pensament sociològic. Va ser en gran part reinventat i s'aplicà molt més a la vida quotidiana en la dècada de 1960, especialment per Peter L. Berger i Thomas Luckmann en La construcció social de la realitat (1966) i continua sent el centre dels mètodes que s'ocupen de la comprensió qualitativa de la societat humana (compareu amb realitat construïda socialment). Els estudis "genealògics" i "arqueològics" de Michel Foucault són de considerable influència contemporània.